Monyiques

“Has vist quin grup de xiques més bonic que tinc enguany? No t’ho podràs creure, però dos de les que estaven assentades al fons, escoltant-te tan callades, han intentat suïcidar-se. Una encara porta les monyiques embenades. I quasi la mitat tenen problemes d’ansietat, depressió o algun tipus de trastorn mental. Moltes estan medicades, amb pastilles tranquil·litzants. L’altre dia uns pares em van demanar que no fera llegir en veu alta a la seua filla en classe, per prescripció mèdica, a causa d’uns nervis patològics”.

Sovint visite centres de secundària. Em conviden per a fer xarrades sobre literatura. Tinc, a més, molts companys de carrera que són professors d’institut. Quan quedem per a dinar o sopar, els demane que em conten com estan les coses per les aules. L’estómac se’m posa en un puny. Em parlen de protocols de vigilància a menors que han amenaçat amb llevar-se la vida. De xavals que no troben sentit a res del que fan. O que no saben gestionar les seues emocions i estan fets pols, desmotivats i tristos. Em pregunte si les pantalles i les xarxes, que van vindre per a connectar-nos, no ens estaran en realitat aïllant, impedint qualsevol possibilitat d’equilibri psíquic.

“Fa poc vam patir un cas d’assetjament molt dur. Tenim en el batxillerat de ciències un grupet de xics amb polseretes a les monyiques… Són molt misògins. Porten fregides a les cinc xiques que, en minoria, també estudien en el científic. Però és que a una, que és lesbiana, li estaven fent la vida impossible i els docents ni ens n’havíem adonat… Durant mesos, i de les maneres més infames. Pel mòbil, per Instagram, en la pissarra de l’aula. Inclús li van penjar cartellets amb insults de ‘bollera’ a l’esquena. Quan vam convocar els pares del capitost de la colleta, saps què ens van dir? Que estàvem exagerant, que no era per a tant. Et parle d’una família bé, funcionaris, benestants, valencians. Al xaval el vam expulsar una temporada. Ha tornat i no bada boca. Sembla ple de rancor. Crec que es pensa víctima d’una injustícia. En cap moment s’ha penedit de tot el mal que ha fet a la companya”.

Em conten esta història i tremole. Els valors de la tolerància, el respecte i l’empatia, que tant han costat de normalitzar en la nostra societat, dinamitats per una part dels jóvens. I dels adults… Les aules com a espill. M’agradaria més pensar-les com a solució. Però ja no sé si això és possible.

Purificació Mascarell (Xàtiva, 1985) és autora de diverses obres literàries, com Cartilla de redención, Cavallers, Centre comercial l’Oblit o Mireia, Premi Lletraferit de Novel·la 2022. Ensenya Teoria de la Literatura, Literatura Comparada i Estudis Culturals a la Universitat de València.

@PuriMascarell