GRUPO PLAZA

'Insistències en la llum'

La necessària insistència en Toni Sabater

Una de les conseqüències inevitables de la cultura minoritària no és només que la quantitat de lectors siga escassa. Pocs parlants, pocs lectors i pocs llibres són coherents amb el cens i l’estadística. Hi ha una de més terrible i amagada, que afecta a les etiquetes que eixa condició provoca en el juí crític de la literatura i, per tant, de la seua qualitat

29/11/2020 - 

VALÈNCIA. Malauradament, la nostra llengua perdona i legitima llibres que en unes altres latituds mai vorien la llum i, per contra, la il·luminació dels autèntics productes valuosos queda moltes vegades a recer de combinacions tristament vinculades a l’atzar i la sort. Bàndols, capelles i capelletes. És per això que a vegades resulta necessari efectuar una reparació, un acte de desgreuge de la literatura amb l’objectiu que el nostre cànon literari siga més aproximat al d’una cultura “normal”. Insistir, en este cas, no és cap acció negligible.

Després de Dies (2013), Insistències en la llum (2019) és el segon llibre “literari” de Toni Sabater, i ha de ser el preludi indefugible d’una obra creditora d’un major reconeixement i ordinària aparició en les novetats editorials. La insistència, i la insistència en la llum de Sabater, mereix una rellevància a l’altura del seu respecte per la literatura, allunyat de qualsevol temptació estantissa. Les seues insistències en la llum, un recull de textos i peces literàries poc habituals entre nosaltres, conformen un gènere propi, que no és presoner de la vanitat de la memòria o del dietari cultural que en moltes ocasions unflen les limitacions, grisors i misèries de la vida diària. 

El primer que faig sempre, i reclame de manera insistent com a signe d’urbanitat educada a un escriptor, a mi mateix, és la fidelitat a un estil. La conquesta d’una veu pròpia. I no és cap tòpic de catàleg de pintura, ni frase gastada d’una antiga introducció a una antologia de versos. La lectura en veu alta, recitada, amorosida, és una de les més acurades fórmules per a provar la fidelitat a una manera concreta d’entendre la literatura. En veu alta sabem sense error que estem davant d’un text de Modiano, Estellés, Camus o Balzac, o si, pel contrari, el recull de paper només té de llibre el fet que siga venut en una llibreria, encara que siga signat per un periodista o un polític. 

En este cas parlem de literatura, i de la literatura que escrita en un altre idioma consumiríem amb devoció colonial. Les condicions de la manifestació de la veu pròpia conquerida són indiferents a l’etiqueta, el gènere, el percentatge de ficció o el paper assignat a la memòria. És probable que la manera de construcció de les frases de Sabater no tinga identitat actual en la nostra literatura. Perquè està conformada d’una rotunda fidelitat a les seues lectures, i ens commou amb les connexions successives, els matisos que és necessari acumular, una poderosa invocació de la llum, que és llum d’una ciutat, fulles tendres en un carrer, carn ineludible d’evocacions, signe de felicitat agraïda i generosa pel pas del temps, llums en l’arena, llums de la cultura i llums que il·luminaran fins i tot el moment final, “la solemne llum de museu dels crepuscles”. 

La memòria en Insistències en la llum és memòria geogràfica: Sevilla, Florència, Vinaròs, la Vall de Gallinera, Londres, el Vedat, Regent Street, aquella que permet il·luminar “tota una vida possible fantasiada”. El recull de textos de Sabater, peces d’orfebreria literària, escrites des d’una jove maduresa, acredita de manera notarial una percepció del pas del temps visual i olfactiva, assumint per igual aquell i este viatge, aquell impuls inicial i el que representa la maduresa, quan “el llit finalment recuperat és molt poc més que una forma secundària i barata de l’oblit”. Per als qui hem intuït “el Vedat de les Pasqües plujoses” i ens reconeixem en una concreta memòria compartida, textos com “Pàtria” no només evoquen una determinada generació, sinó que haurien de ser lectura escolar que ensenyara la potent capacitat de la literatura per a reconéixer llocs, colors i paisatges, olors i perfums sentimentals, i reclamen que la literatura de Sabater abandone la discreció pudorosa, la continència egoista. 

Els escenaris de la memòria de Sabater, sense límits, haurien de ser encontre anual de les novetats en una literatura “normal”. El temps podrà ser un cercle, si li ve de gust a l’autor, però no ens hauria de privar als lectors que la seua obra literària siga una línia constant, tan pròpia i singular com la que es desprén sempre dels seus textos.

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email