De Sant Vicent del Raspeig a la diàspora
El compositor Pep Mirambell i el lletrista René Antón Macone eren veïns i amics de tota la vida. Amb pares de Monforte, la Manxa, Santa Pola i l’Algèria francesa radicats en l’horta d’Alacant, a Sant Vicent del Raspeig. Els dos col·laboraven en el projecte de Pep Mirambell com a cantant en solitari fins que la composició d’una cançó de bressol dedicada a la Primavera Valenciana els va anar fer més enllà. Admiradors d’Al Tall, Pau Riba o Pep Laguarda, van voler conduir la peça cap al món de la música tradicional renovada, amb una seguidilla final, i, estirant del fil, van acabar formant tota una banda i component tot un disc. Les dificultats, però, han sigut considerables, sobretot per la distància. Actualment Pep viu a Barcelona i René a Madrid, mentres que la resta de membres del grup estan escampats per la geografia valenciana: el reconegut bandurrier i dolçainer Tóbal Rentero a Elx, el guitarroner Raül Calatayud a Alcoi, el bateria Josep Pérez a Alzira –l’anterior, Cristian Pérez, qui va gravar el disc, també vivia a Alcoi–, el percussionista Pablo Rosell a Picassent i el baix Blai Antoni Vañó a la ciutat de València, que, amb un local d’assaig a Alaquàs, ha sigut el seu centre d’operacions.
En tot cas, Sant Vicent i les proximitats de l’Alacantí són l’espai de referència de les seues cançons. No és debades que l’Anís Tenis, la cassalla que dóna nom al seu primer èxit per les xarxes, es faça a Monforte, o que la coca a la pala d’Agost, la pericana i nuclis de població com Mutxamel i Benimagrell desfilen per les seues lletres com qui no vol la cosa. També hi apareixen, indefectiblement, nombroses al·lusions santvicenteres, com els “agritos” –el nom que hi donen als aladrocs en vinagre–, la secansa –un joc de cartes també anomenat sarangollo i semblant al truc–, el Baresito del carrer Major, el parc Lo Torrent o la denominació de “coreanos” per als fills de la immigració, com ells mateixos. I no és una eventualitat, sinó que hi ha una voluntat intencional de referenciar geogràficament el seu entorn immediat, barrejant-lo amb lletres de temàtica social, política, quotidiana o amorosa, al més pur estil dylanià entre els carrers de Nova York. Ací, però, els autors són Els Jóvens, el nom més vell i antic possible per a denominar una colla de xicons que ja no ho són tant, però que arriben amb moltes ganes de brega.
Una rondalla pop-folk
Les onze cançons del disc són una sorprenent i atraient mescla de música pop, folk i d’arrel, que fins i tot inclou una versió valenciana de l’“I Think I Need a New Heart” dels Magnetic Fields. En la mateixa línia de pop amb bandúrries, “T’ailoviu més que l’hòstia” –originada en una pintada vista en la comarcal que unix Pego amb Oliva– narra una fervorosa relació d’amor adolescent, mentres que “It girl meua” se centra en els típics moderns que viuen de cara a les xarxes. Fragments seductors de la vida diària, que es barregen sense solució de continuïtat amb grans històries en què els protagonistes ja no són herois ni bandolers, sinó els folls del poble, com en “L’home i els vents”, o futbolistes amb colpidors testimonis, com el del “Romanç de Paco Alcácer” i la mort de son pare, en Mestalla, durant el primer partit en què el jugador marcava amb l’equip de la seua vida fins llavors, el València Club de Futbol.
També els cants nostàlgics a la joventut, l’alegria etílica i l’amistat indestructible es fan presents en l’havanera “La Penúltima”, amb atribolats records mariners als emigrats, o en la citada “Anís Tenis”, tot un himne generacional eufòric, resistent i poderós, que advertix, davant la guerra que hi ha “allà fora”, que “aquells jóvens han tornat”. No debades, és igualment un disc entreverat de cançó protesta, com la “Jota coreana”, contra els que manen “per ací” i en orgullosa defensa dels “motius pels quals jo perdria la vida”, o una altra jota, la de “Les xiquetes de hui en dia”, cantada amb perspectiva de gènere, en contraposició a la tradicional visió masculina de les rondalles. Finalment, les dos cançons més particulars de l’obra també condemnen, de manera punyent i alhora subtil, els nostres propis monstres col·lectius: el de la corrupció personificada en “Eduardo i el fantasma de la mascletà”, un cant de batre aflamencat i distorsionat sobre aquell “molt honorable” amb “accent cartagenero”, i el dels mals governants que apareixen en la “Cançó de bressol per a La Primavera”, la peça amb què va començar tot i que reivindica la fermesa d’“un món que resistix”.
Un disc, en definitiva, cridat a ser un dels grans títols de l’any i que certifica la gojosa irrupció d’Els Jóvens. Llarga vida, tot i les dificultats!
•
Publicat en Lletraferit #14
Foto: ELS JÓVENS
