GRUPO PLAZA

La normalitat s’ha trencat

El meteorit infinitesimal

Quasi fora, quasi dins, el temps no és el temps i demà menys demà que mai. Alguna cosa s’ha trencat, com en un relat de China Miéville, “Buscant a Jake”, en què Jake està i no està. La normalitat s’ha trencat o, millor, s’ha desconnectat. En el nou estat de les certeses l’alarma no és una resposta elèctrica animal, sinó una decisió conscient: he llegit per ací, en algun lloc, que el virus SARS-CoV-2 en el nostre cos és com una gallina en el planeta Terra

25/04/2021 - 

VALÈNCIA. El virus viu i no viu no per una indeterminació molt seua, sinó molt nostra: ens veiem en greus dificultats quan aspirem a definir la vida. El virus, a més d’un agent infecciós, és un disruptor del segur, un codi per a desbaratar el programa Homo sapiens i les seues xarxes. He llegit també –esta no em costa localitzar-la– que potser hauríem de deixar d’entendre’ns com a elements i començar a considerar-nos esdeveniments, processos. Carlo Rovelli ho explica de meravella en els seus llibres perquè és físic teòric i també un gran divulgador –no puc jutjar-lo com a físic teòric, però sí com a divulgador–. 

Fa una bona quantitat de circumstàncies el llegia, a l’Algarve, que és un regne que pertany al territori del que està fora, i pot ser que fora allí, i no després d’això de Wuhan, que, almenys en el meu cas, les escasses conviccions que conservava entraren en fase terminal. Porte molt intentant que m’agrade escriure el que hauria d’agradar-me escriure, però no ho he aconseguit. Ara –signifique això el que signifique– crec que he abandonat definitivament la lluita. Ha sigut la COVID19, o el COVID19, qui s’ho ha emportat tot per davant. La seua pròpia naturalesa no admet definicions ni consensos, ni tan sols en referència al nom que li hem donat. En el meu balcó la llum del sol cau a plom, valenciana, durant l’hora de la sesta. Els fotons potser estan desintegrant còpies del virus, però podria no ser així. Esta situació ens ha acostat més a la ciència, i això és un colp que no necessitàvem, perquè en la ciència les veritats tòtem no existixen: la ciència és una escala i cada escaló és una endevinalla. Així no es pot.

Dinamita per a les convencions

La pandèmia ens ha emmalaltit i matat, ha atacat amb ferotgia l’economia, però, sobretot, ha descompost el teixit del que esperàvem de la vida. S’esfuma la rutina i no hi ha res després. S’afonen els plans i ni tan sols hi ha dates a les quals agarrar-se. Com a dinamita per a les convencions, este virus és insuperable. Quan tot va començar, quan era només una gripezinha, que diria el prohom brasiler, per estes latituds temíem per les Falles. Dos setmanes després de la seua cancel·lació definitiva les Falles ja pertanyien a una època pretèrita i nebulosa. Enguany m’havien convidat a escriure per a dos llibrets, i va ser fins a fa poc que vaig caure en el compte que la meua desitjada alternativa en l’arena literària fallera s’ha produït i no produït alhora: els llibrets existixen, els hem presentats, però fins ací. He participat en dos llibrets d’unes Falles fantasma. Unes Falles de fum sense foc. 

És tot molt estrany. En la cultura també. La roda immisericorde de les novetats literàries ha rebut una descàrrega tan forta de novetats extraliteràries que se n’ha eixit de l’eix. Hi ha qui treballa ara reparant la roda i qui preferix optar per asseure’s a una distància prudencial de la riba i esperar ociós i prudent que es calmen un poc les aigües de la riuada. Al principi de tot açò –açò és tot açò, quan passe tot açò– un brot de solidaritat va portar molts creadors a regalar la seua obra. El monarca es reunix de manera telemàtica amb alguns dels artistes més rellevants del moment, que diuen els mitjans que són Elvira Sastre, Leti Sala, Marwan i Defreds. Don Felipe pren nota de les inquietuds de la generació des del Palau de la Sarsuela. Al seu al voltant, i a tot arreu, núvols invisibles de SARS-CoV-2 convertixen el relat encara més en una distòpia.

Creativitat en suspens

© Marc Castell

Mentrestant, han arribat la calor i les panderoles. També molts altres insectes. Del que cada vegada hi ha menys és de les rates penades que veia des de la meua finestra amb vista a l’horta i el cementeri de Campanar. No sé si és una bona època per a voler que tornen les rates penades. M’ha dit mon pare que hi ha un programa que tracta de recuperar-les instal·lant nius a casa de voluntaris. Dos vegades he vist una rata penada en terra: una en la piscina del club Ferca en la qual ens entrenaven els jesuïtes i una altra en el carrer General Llorens. Ho sé perquè la meua iaia vivia en eixe carrer. És inevitable perdre’s un poc en la memòria estos dies, un simulacre de la paràlisi en la creació de nous records en la qual viuen instal·lats molts dels nostres majors confinats per la vellesa i per eixe deixar arrere que constituïx l’autèntic estil de vida de la civilització. El virus ha suspés la creativitat: li ha passat a molts. 

La teoria deia que el que ens faltava per a acabar totes les obres que volíem acabar era el temps, però ha resultat que no. Era una altra cosa. Una veritat més que ha sucumbit a la propagació del virus. El que ningú es creia ni abans ni ara és que els problemes ens unirien, ni encara menys que eixiríem millors de tot açò: quasi qualsevol escenari és susceptible de convertir-se en un camp de batalla. Per als qui ja subvertien les frévoles veritats abans que fora mainstream, açò és una oportunitat somiada: poden convertir-se en herois de la llibertat de la nit al dia perquè es mouen en el caos com el coronavirus entre la massa. Res és cert, tot és una ics. Els carrers no seran sempre nostres.

El reactor ha fallat

Les històries de Buscando a Jake y otros relatos (La máquina que hace PING!, 2019) han estat esperant-me durant mesos. Jo no sabia que China Miéville m’agradaria tant, tot i haver guanyat tot el que es pot guanyar en l’àmbit de la fantasia. Potser fora per això que no el llegia. Però ara l’he llegit i he sentit que ho feia en el moment oportú: “L’andana estava plena, com caldria esperar, però la multitud es desplaçava d’una manera que no havia vist abans. No hi havia fluxos ni marees de gent anant i venint [...]. No es distingia cap patró fractal en aquella massa [...]. El complex orde del caos s’havia trencat [...]. Sempre he concebut un edifici vast i impossible, una central elèctrica espiritual amb un nucli inestable excretant l’energia i la connectivitat del món. Sempre he evocat els engranatges d’eixa impensable maquinària sobrecalfant-se [...], els mecanismes flaquejant i travant-se en esclatar el nucli en silenci, escopint el seu combustible verinós per la ciutat i més enllà”. La clau residix en el nucli que excreta la connectivitat del món. En el relat de Miéville el reactor ha fallat i ens hem quedat en els llimbs, sense saber molt bé on anar. Clar que tenim idees d’on volem poder anar: la ment s’ompli del plàcid abandonament del vaixell camí de Formentera, de marees crepusculars en les costes de paradisos improbables a l’estranger. Però la sensació és la d’un joc de les cadires pervers: la qüestió ja no és només on vols anar, sinó on no t’importaria quedar-te atrapat. On siga, menys al balcó. On siga, menys en el dia de hui.

Si això de la nova normalitat quedarà en una broma no ho sabem ara, ni tampoc ho sabrem encara en uns anys. La normalitat què és? Què és això? Què és tot això? Importa? Alguna cosa s’ha trencat. Si u ho pensa massa, acaba dissociant-se com quan ens mirem més del compte en l’espill. A vegades u sent que si clava el següent pas en terra, tot el que no és ell continuarà avançant i desdibuixant-se com una pintura que es dissol i les seues formes es deformen, efecte Doppler, un parany elàstic que quan ja no suporta la tensió ix volant cap avant, i llavors ens quedarem sols i pensarem que tot era una màscara, una mascareta blava celeste prou estúpida, útil i molesta que per fi ha caigut. Qui ho sap? Els científics diuen que el virus ha vingut per a quedar-se. Benvingut, virus, este món és tan teu com nostre. No et volem, però és igual. En este planeta les rates penades són el segon orde de mamífers més nombrós. Parlarem de tu durant molt de temps. 

© Marc Castell

Som esdeveniments

Arribarà un dia com aquell en què vam descobrir amb sorpresa que havien passat deu anys de l’11S, de l’11M, de qualsevol esdeveniment del qual acaben passant deu anys en un sospir. Teletreball, #JoEmQuedeACasa, Zoom, Meet, aplaudiments a les huit, perolades, Fernando Simón, distància social, pròrroga de l’estat d’alarma, nous contagiats, hospitals de campanya, immunitat de ramat, desescalada, fase 3. Tot ho cobriran les dècades. Què ve després? Siga com siga, ja hem canviat. No hi ha volta arrere. Podríem ser, efectivament, esdeveniments. El tu que seguix la compareixença del ministre durant el menjar. El tu que critica el tracte injust del govern en Twitter. El tu que sent un calfred recorrent-li l’espinada en pensar en el futur. Combinacions d’àtoms i forces més o menys estables i similars, encara que no idèntiques. 

És tot molt estrany. La incertesa i el desconcert són el signe d’este temps: una sobtada elevació del sòl i el temor que se t’emporte el vent, no el vent, una brisa. El meteorit pot ser microscòpic, infinitesimal. Quan passe tot açò serem diferents, però els mateixos. Es preveu una major demanda d’habitatges amb espais exteriors, una major inversió en la sanitat pública, l’esgotament, l’explosió. Estem fent història. Estem sent la història. Mariners melvillians de la corba. La veritat, no la sé. Setanta milionèsimes de mil·límetre és molt i alhora molt poc que contar.

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email